Tres pilars que sostenen la meva manera d’acompanyar
La teràpia, tal com l’entenc, no és un servei tècnic ni un acte de fe.
És, abans que res, un encontre entre persones. Un espai on la cura, la realitat compartida i la consciència s’entrellacen perquè pugui emergir alguna cosa nova.
En la meva pràctica com a terapeuta Gestalt, hi ha algunes conviccions que sostenen cada procés que acompanyo. No funcionen com a consignes ni com a veritats a imposar, sinó com un sòl des d’on treballar amb més claredat i respecte. Amb el temps, aquestes conviccions s’han anat concretant en tres eixos que travessen la meva manera d’estar en sessió.
Mirar la diferència sense reduir-la a una etiqueta
Moltes persones arriben a teràpia amb diagnòstics, noms o etiquetes que intenten donar sentit al seu malestar. De vegades aquestes paraules alleugen; altres, pesen. En la meva manera de treballar, no es tracta d’ignorar-les ni de discutir-les, sinó de no convertir-les en identitat.
Desestigmatitzar, per a mi, no significa negar allò que fa mal o resulta confús. Significa poder mirar-ho sense afegir-hi por, judici o condemna. Preguntar-nos quina funció compleix un símptoma, què intenta protegir o expressar, i com es relaciona amb la història concreta d’aquella persona.
Al mateix temps, aquest enfocament no dilueix la responsabilitat. Acompanyar implica també ajudar que cada persona pugui reconèixer la seva manera d’estar al món i el seu marge d’elecció, sense quedar atrapada en una explicació externa ni en una posició de víctima d’ella mateixa.
La diferència no es patologitza, però tampoc s’idealitza. Només quan podem reconèixer el que hi ha —sense negar-ho ni maquillar-ho— s’obre la possibilitat d’un canvi real.
Una ètica viva, arrelada en la realitat compartida
L’espai terapèutic necessita un marc clar per ser habitable. Per a mi, l’ètica no és una llista de bones intencions, sinó una pràctica quotidiana que es juga en els límits, en el llenguatge i en la manera d’estar amb l’altre.
Cuido que la teràpia no es converteixi en un lloc d’adoctrinament ni de militància, sigui política, religiosa o terapèutica. Això no significa neutralitat emocional ni absència de posicionament, sinó respecte per la singularitat de cada persona i per la possibilitat de dissentir.
Treballo des d’un sòl comú: el cos, el llenguatge, la realitat compartida, els límits. Aquest sòl permet que diferents creences, experiències i fins i tot contradiccions puguin expressar-se sense que cap d’elles s’imposi com a veritat absoluta.
El camp terapèutic és un espai intersubjectiu. No està al servei de causes externes ni de consignes prèvies, sinó del procés que es construeix entre tu i jo. Sostenir aquesta frontera forma part de la cura: sense un marc clar, no hi ha contacte veritable.
Escoltar el cos i l’experiència encarnada
En una cultura que privilegia l’explicació mental i el discurs, confiar en l’experiència encarnada és, per a mi, una elecció clínica i ètica.
El cos no és només un canal d’expressió. És el lloc on l’experiència s’organitza, on allò no dit es manifesta i on, moltes vegades, apareix la veritat abans que en les paraules. En sessió presto atenció al gest, al to, a la respiració, al ritme amb què alguna cosa es diu o s’evita.
No es tracta d’aplicar tècniques corporals, sinó d’afinar la presència i l’escolta. De registrar quan hi ha sintonia i quan alguna cosa es desajusta. D’acompanyar des d’una disponibilitat que no envaeix, però tampoc es retira.
Aquesta sensibilitat forma part d’una estètica del vincle: una manera d’estar que respecta el temps del procés i confia que la consciència, quan troba un espai segur, es desplega per si mateixa.
Una pràctica al servei del que és real
Aquests tres eixos —una mirada que no redueix, un marc ètic clar i la confiança en l’experiència— configuren una manera d’acompanyar orientada a la cura, a la realitat i al respecte per la complexitat de l’humà.
Acompanyo persones, no categories. M’importa més el que passa en l’encontre que les etiquetes amb què algú pugui arribar. I si hi ha conflicte, dolor o transformació, que sigui des de la relació i no des de la consigna.
Perquè, al final, el més terapèutic no és que ens defineixin, sinó que puguem ser escoltats amb presència i sense disfresses.
